MONOPOLI DEL BLAT vs. POESIA ALEMANYA

Demà tinc un examen d'economia i huí pel cap em ballent un munt de conceptes que, com diria el gran hipòrita Mankiw, em fan ser el més gran dels "loros": "Qualsevol pot ser un expert economista si sap com fer fluir entre els seus raonaments oferta-demanda i, repetint-los com un "lorito", s'encara a resoltre quelcom problema econòmic".

El desvici i la desesperació em fan perdre el poc temps que em queda fins, l'angunia final, demà a les 8:30. Sí, del que tan gaudeix la gent d'anomenar "bon de matí". Així, una darrere l'altra, navegue entre pàgines on, diversos noms sense cara, assagen i divaguen al voltant dels temes més inversemblants. Tanmateix, m'agrada perdre'm entre raonaments que enganyen el meu saber, construint una sensació d'estar enriquint els meus coneixements mentre els coneixements "utils", que amb el nou amaneixer m'esforçaré per inventar, romanen pacients a les pàgines fins que el meu neguit estiga saturat i, amb nous anims, torne a encarar-los.

Tot açò m'està fent recordar una lectura de fa temps, pot ser acompanyada de Bastian Baltasar Bux (que ara comparen amb Harry Potter. Aii, el "salto generacional!), pot ser fora d'Ayla, Iza i Brun, mentre em plantejava si, a les pàgines que ja havia llegit, els personatges encara tenien vida, malgrat no estar jo llegint-los (em resulta un poc difícil expressar la sensació, però segur que també ha passat pel vostre pensament a les joioses lectures dels dotze anys) i les seues accions i vides envejables continuaven repentint-se per a tota l'eternitat. El més "raonable" és resumeix a la frase publicitària: "Dóna vida als teus herois i enemics: Llegeix-los! Però bé, sempre m'ha agradat pensar que si, que la vida flueix per entre les pàgines demanant a crits la teua atenció. El problema és que ara he de fer un transvasament del manual a la meua matèria gris (o del color que siga) i el procediment és angoxiant amb trajectòria exponencial a mesura que pasen els minuts.

Sandra! Ja ho tens bé! Estudia! (el crit silent que em persegueix aquests dies)

Amb coses com aquesta em (des)torbe en aquest "bascós ple migdia"

http://quomodo.blogspot.com/search/label/amnesia%20social

I, com citaria un gran amic en el seu dia:

"Es increíble, espeluznante,

que todavía tengáis ganas de escuchar,

porque hace tiempo que mis cosas han dejado de avanzar."

Arribats a aquest punt, del monopoli del blat i la poesia alemanya parlaré un altre ratet, me'n torne al "arduo estudio" que sols Mankiw, de nou "ese hombre", sap com engrescar: "Los principios de economía pueden aplicarse, pues, en muchas situaciones de la vida diaria. Cuando en el futuro lea el periódico, dirija una empresa o sea presidente de su país, se alegrará de haber estudiado economía"

TRANQUIL.LITAT I BONS ALIMENTS

Fa dies que, entres preses d'última hora i desbarats mentals diversos, sols un poc de tranquil.litat i cirerers de presents joiosos, m'han fet respirar un nou món per poder encarar les pròximes setmanes amb alè renovat. I, en un intent per retrobar el somni plaent de l'infant, a les darreres nits he pres la costum de llegir-me en veu alta un conte que m'acarone el sentits. Aquest és el que he escollit per a hui. Bona nit i dolços somnis!







Xauxa és el país més gran
i bonic per excel·lència;
allà on es neda en l'opulència
i de pobres no n'hi han.

Allà on mana ningú
i totom creu i va recte,
perquè s'acata i respecta
el pensar de cada u.

Així tots viuen tranquils
en la més dolça harmonia,
sense crims, ni policia,
ni plets, ni guerres civils.

No es fan quintes ni eleccions;
com que no hi ha propietaris,
no hi ha advocats, ni notaris,
ni es paguen contribucions.

Allà ningú té la dèria
del treball per l'interès,
perquè al no haver-hi diners
no es coneix mai la misèria.

Tothom troba el que demana;
per acontetar qui ho vol
cada dia surt el sol
i plou set cops la setmana.

La pluja no es encaparra;
el dilluns, ploen cabrits;
el dimarts, coloms rostits;
el dimecres, butifarra;
el dijous, rets i cotilles;
divendres, gruites i vanos;
dissabte, puros habanos,
i el diumenge, mondonguilles
i préssecs rossos com sols.
Allà sols hi ha fruites fines
i les pomes camosines,
albercocs del pinyol dolç.

Les cases són de torrons;
les parets, de xocolata;
les rieres, d'or i plata;
i els camps, coberts de capons.

Els arbres donen vestits;
les muntanyes, perles riques;
els jardins, flors molt boniques,
i les fonts, vins exquisits.

Allà no s'ha de passar
cap pena per poder viure;
vinga broma, vinga riure,
i menjar bé, i disfrutar.

Així és que com que hi reina
tanta alegria i quietud,
s'hi disfruta una salut
que els metges no hi tenen feina.

I quan ja s'és a la vora
de les portes de la mort,
ve una febre, un atac fort,
i ... bona nit i bona hora!

Amb això, sense dir disbauxa,
si us agrada el que es diu,
aneu a passar un estiu
allà a la terra de Xauxa.

I quan sereu de tornada,
com que jo no hi he estat mai...
d'eix país hermós i gai,
ja em contareu si us agrada.

EL BLOG D'ANA FRANK

El món dels diaris personals sempre m'ha fascinat, i segurament va ser Ana qui em va llençar a escriure el meu primer, segurament també, sense tindre massa coses que contar i, segur, moltes menys de les que la posteritat en pogués treure algún profit. Tanmateix, el vaig escriure i, a aquest en va seguir un altre i un altre fins que, tots plegats, van anar perdent el seu efímer significat per a, lògicament, acabar per romandre al fons de quelcom calaix, inacabats i, amb raó, oblidats.

Però açò no és cap notícia, el que huí es publica a la premsa d'arreu del món és el descobriment d'una nova Ana Frank, en aquest cas polaca. El nom, Rutka Laskier, el seu trist mèrit, morir assassinada. I no destaque que sigui el d'escriure perquè, huí en dia, el "bloggeig" ens demostra que no som els unics que vam saber, sabem i sabrem rallar al "paper". La guerra ha estat sovint qui ens ha presentat, i algú ens vol fer recordar, com són els xiquets en general els qui més la sofreixen, i com les xiquetes en particular, de nou algú ens vol recordar com de pubertosos són els seus enamoraments, qui més "poèticament" ens la dibuixen. Altre exemple, dels que reconec que em deixe encisar, és el de Helga Deen, si cap més esgarrifador encara. Totes elles i, no cal dir-ho, ells, ens deixen i ens demanen, sense saber-ho, que hi entrem al seu món privat (per a un pre-adolescent segur és el seu pitjor malson: el saber que qualselvol els hi tafanegi). Un món que, de cop i volta, veuen potes per amunt i del que necessiten escapar però no volen ni poden deixar darrere. I en ell es queden, davant la nostra passiva mirada de lector corprès.

Sembla que ja està, que aquestes pàgines engroguides sempre estaràn ahí per als moments en que necessitem compadir algú i sentir l'acollidora escalfor de les nostres llars. Però no és així. El dietari antibel.licista infantil continua deixant llargues i negres històries per a les prestatgeries (veure "El diario de Zlata"). Ara són estudiants libanesos, palestins, jueus, etc., que escriuen als seus blogs i pengen el seus videos al youtube. No cal esperar seixanta anys més per a que el seu alè de ràbia i impotència ens arribe al cor. No cal esperar que estiguen morts per enlairar-los com a sants innocents i mestres d'una prosa que s'ha de fer útil ja.

• "Ana Frank vive hoy en el Líbano, escribe su diario en un blog y parece que todavía nadie quiere escucharla." Mikel Agirregabiria Agirre.

"Kitty, sempre teua." A.F.

JA NO ESTIME NINGÚ

Un munt de carrers plens de pols envolten el nostre benestar. Un munt de pols no ens deixa veure més enllà del que en somnis desitgem. Un munt de somnis fan pols els camins que dia i nit intentem dibuixar. Un dia, com huí, vaig a fer pols el que totes les nits no puc deixar de somniar. Ho senc, però ja no estime ningú.