De pernil dolç i formatge, sandwich

El record més clar de quan era menuda és el del desig. Un que tenia nom i cognoms: Sandwich de pernil dolç i formatge. A mesura que passaven els anys tot es reduïa a un nom, o dos o tres, i més enllà el buit. Ara ja no en té, de nom i cognoms, el meu desig, o almenys no els puc airejar amb la inocència dels set, o cinc, anys. Tothom, i dona, en té, com ara jo als meus vint-i-set, de desig. Els seus cognoms us són de sobra coneguts, però jo encara tinc vetat dir-los en veu alta. El seu nom, per favor, no me'l recordeu. Amb tot, em sorprèn l'alegria amb que em desperte els darrers dies, i com la gent amb qui la compateixc em mira amb ulls de nou-nat. I la gaudeix amb mi. Però ara entenc el meu neguit, ara sé que aquesta gent que estime i m'estima cada dia, no compateix amb mi el flaire del sandwich, el meu, el que sols podré compartir amb el meu desig, o no serà amb ningú.