Qui no suma se n'ix

Si el mar et crida, Venus et vetlla, i la lluna t'acarona, vol dir que ets del tot imprescindible.

dimecres, d’agost 04, 2010

Epíleg 30.000

Oblidar.-me de tot dormint abraçada a tu.

diumenge, d’abril 04, 2010

She & him(?)

dissabte, d’abril 03, 2010

TANCAT PER OBLIGACIÓ

Tancat. Ja fa temps que ho està però jo no ho volia veure. Ja fa temps que va partir la inspiració que el va obrir. Ja fa temps que no vaig saber crear-ne un port per a que es quedara. Ja fa temps que el far d'altres mirades li fan més goig. Ja fa temps que la seua em trenca el cor. Ja fa temps que em fa trontollar els genolls d'imaginar-la. Ja fa temps, tant que ni ho vull repassar, tant com que gairebé fa quinze anys que tinc quinze anys. Ja fa temps que necessite deixar anar una llosa que ocupa el lloc a que d'altres n'aspiren. Ja fa temps que maleïsc aquest moment i necessite deixar de fer-ho.

En trobar un altre espai, hi deixaré el rastre.

dissabte, d’octubre 10, 2009

De pernil dolç i formatge, sandwich

El record més clar de quan era menuda és el del desig. Un que tenia nom i cognoms: Sandwich de pernil dolç i formatge. A mesura que passaven els anys tot es reduïa a un nom, o dos o tres, i més enllà el buit. Ara ja no en té, de nom i cognoms, el meu desig, o almenys no els puc airejar amb la inocència dels set, o cinc, anys. Tothom, i dona, en té, com ara jo als meus vint-i-set, de desig. Els seus cognoms us són de sobra coneguts, però jo encara tinc vetat dir-los en veu alta. El seu nom, per favor, no me'l recordeu. Amb tot, em sorprèn l'alegria amb que em desperte els darrers dies, i com la gent amb qui la compateixc em mira amb ulls de nou-nat. I la gaudeix amb mi. Però ara entenc el meu neguit, ara sé que aquesta gent que estime i m'estima cada dia, no compateix amb mi el flaire del sandwich, el meu, el que sols podré compartir amb el meu desig, o no serà amb ningú.

divendres, de setembre 25, 2009

L'adverbi sic (del llatí sic, així)

Som a Potries quan toca a la seua fi el dia més bascós (sic) de la darrera quinzena, quan només fa un parell o tres de dies va caure el diluvi universal. Jo el vaig "gaudir" a Tarongers (sic). D'una de les lesions més greus de l'estiu, curiosament la més física també, em recupere amb una "seleritat pasmosa" (sic). Aquesta millora física m'ha permés acudir, a les vint hores del dia del senyor vint-i-cinc de setembre de l'any (també del senyor? ara ja no sé si del senyor eren els dies o els anys o, entre d'altres, tot plegat) dos mil nou (he començat per escriure "mil nou" (sic), a una xarrada "commemorativa" del quart centenari de l'expulsió morisca, remarcant l'impacte a terres valencianes i, més concretament, al meu (un dels dos) poble: Potries. Ha estat molt interessant. Però a que no endevineu quina ha sigut la primera intervenció, que és clar ha desbaratat tot possible debat coherent, a la sessió d'intervenció del públic, després d'hora i mitja d'una engrescadora i fascinant ponència -parlant en termes de recerca històrica- (si, amb "pouerpoin" (sic) molt ben documentat, això si)? Molt bé, ho heu endevinat! "Estariem hablant, com vosté mui bien ha dit (so gutural de grafia per inventar) i la historia reconoce i se parla (gggg) sempre, estariem com si ara tots els immigrants, tots, els tirem. (Revolt entre les vint-i-tres persones més el ponent que estavem a la sala). Si, qui colliria taronges, qui havera obrat. Es que sempre és igual." (el to no era agressiu i era en pla "defensa als immigrants, també son persones", pero si desfiant i intentant deixar clar que sabia de que parlava) (sic). Encara no havia acabat i hi quedavem allí set persones, una ma tia que s'ha encabotinat en fer-li entendre que era una bestiesa el que estava dient. Que si els moriscs no eren immigrants, que si no té res a vore l'oli i la mantega. Bé, ja m'enteneu. Als vint minuts estava a ma casa sopant peix al forn amb "queradilles" (a Bellreguard), "quereguilles" (a Potries) (sic). Ara fa com una hora que estic fent una ullada, o "pegant un vistasso" (sic), al que "es cou" (sic) més enllà de les meues muralles morisques. Unes fotos de "tretzeanyeres" (sic) emos filles de no sé quin president de reunió a ca un altre president. Vaja, segur que les seccions de política de tots els periòdics de gran tiratge digital han batut records de comentaris. I açò. Hui també ha mort de vella (LSD), després de quaranta anys privada de llibertat, una dona seguidora "aferrima" (sic) d'una Familia que ja els haguera pogut pegar pel suïcidi altruista. Que haja faltat és notícia, però jo ja no podré oblidar la cita que ens ha deixat: "es casi imposible comprender la demencia, y así es como vivía yo, en la demencia" (sic.). No és el moment de pscicoanalitzar ningú (la moda freudiana no viu les seues millors hores), ni de parlar de demències (la wolfiana, de pensadora dement confesa, em sembla que es va reflexar en una obra apassionant), el que si m'agradaria és trobar l'equilibri, que encara no puc "siquejar", no-demencial, i com fa interaccionar amb la resta el seu cos continent, per a que aquests (els altres) en sigam conscients que és real. No en conec jo, de no-dements, i molt menys amb una obra magistral. I no tinc clar si la causa és la inexistència de l'individu no-demencial o, si sols els estats demencials han rebut en exclusiva la capacitat de ser transmessos d'uns individus socials als altres i, consegüentment, el privilegi de l'existència.

dimarts, de setembre 15, 2009

Axial

Em trobe en un punt d'inflexió que sembla ser s'ha convertit en ratlla. Per moments sembla que despegue, i dies lleganyosos com els d'ara em tornen els peus a terra i veig com, un rere l'altre, no faig més que perdre vols. Sé on vull arribar i sé com fer-ho, però (per què sempre ha d'haver-hi un?) entre els dits me s'esmuny. Veus Sandra, ara ja no ho tinc clar el que vull i, per tant, ja no sé on vull arribar. Bauman ho relaciona amb viure a una "societat líquida" i desenvolupa la seua hipòtesi al voltant dels canviants vincles entre les persones, d'un temps ençà molt menys estables. Aquests són els vincles que no m'acaben de deixar viure tranquil·la, no per la seua suposada estabilitat, sinó més bé, tan sols (o molt) per existir. Si els tinc mal, i si no, també. Huí, fins i tot em pesen els vincles intrapersonals.

dissabte, de juny 27, 2009

Sense anhel no hi ha mancança

Hui no feia falta arribar fins la plaça de Viriat, hui ni n'ha mancat ni sobrat res. Hui tenia ganes de rodar, rodar el desfici d'hores de biblioteca, desfici d'hores d'anhel, desfici que tres, tres hores han estat les necessaries per a omplir-me de forces que m'acompanyaran una bona temporada. Des de l'últim punt i seguit ha començat a sonar l'himne de València de la verbena del casal "fallero"de baix. Jo he d'estudiar estadística. Jo visc a València i l'estime. Visca València!! (desentonen el crits que acaben amb un Amunt València!). Malgrat tot l'estime i vull viure i m'agrada viure ací. Els barris, els meus pobles, els meus amics, els meus amors, les meues joies. Hui no em mancava res fins que he quedat amb el que necessitava. Ni boli, ni paper, ni bloc em permeten dir el que senc, però no cal, sense paraules que ho dibuixen, jo tinc molt clar el que vull. I si no arriba mai, no passa res, per sempre estarà dins el meu cor. De res i gràcies per tot!