L'adverbi sic (del llatí sic, així)

Som a Potries quan toca a la seua fi el dia més bascós (sic) de la darrera quinzena, quan només fa un parell o tres de dies va caure el diluvi universal. Jo el vaig "gaudir" a Tarongers (sic). D'una de les lesions més greus de l'estiu, curiosament la més física també, em recupere amb una "seleritat pasmosa" (sic). Aquesta millora física m'ha permés acudir, a les vint hores del dia del senyor vint-i-cinc de setembre de l'any (també del senyor? ara ja no sé si del senyor eren els dies o els anys o, entre d'altres, tot plegat) dos mil nou (he començat per escriure "mil nou" (sic), a una xarrada "commemorativa" del quart centenari de l'expulsió morisca, remarcant l'impacte a terres valencianes i, més concretament, al meu (un dels dos) poble: Potries. Ha estat molt interessant. Però a que no endevineu quina ha sigut la primera intervenció, que és clar ha desbaratat tot possible debat coherent, a la sessió d'intervenció del públic, després d'hora i mitja d'una engrescadora i fascinant ponència -parlant en termes de recerca històrica- (si, amb "pouerpoin" (sic) molt ben documentat, això si)? Molt bé, ho heu endevinat! "Estariem hablant, com vosté mui bien ha dit (so gutural de grafia per inventar) i la historia reconoce i se parla (gggg) sempre, estariem com si ara tots els immigrants, tots, els tirem. (Revolt entre les vint-i-tres persones més el ponent que estavem a la sala). Si, qui colliria taronges, qui havera obrat. Es que sempre és igual." (el to no era agressiu i era en pla "defensa als immigrants, també son persones", pero si desfiant i intentant deixar clar que sabia de que parlava) (sic). Encara no havia acabat i hi quedavem allí set persones, una ma tia que s'ha encabotinat en fer-li entendre que era una bestiesa el que estava dient. Que si els moriscs no eren immigrants, que si no té res a vore l'oli i la mantega. Bé, ja m'enteneu. Als vint minuts estava a ma casa sopant peix al forn amb "queradilles" (a Bellreguard), "quereguilles" (a Potries) (sic). Ara fa com una hora que estic fent una ullada, o "pegant un vistasso" (sic), al que "es cou" (sic) més enllà de les meues muralles morisques. Unes fotos de "tretzeanyeres" (sic) emos filles de no sé quin president de reunió a ca un altre president. Vaja, segur que les seccions de política de tots els periòdics de gran tiratge digital han batut records de comentaris. I açò. Hui també ha mort de vella (LSD), després de quaranta anys privada de llibertat, una dona seguidora "aferrima" (sic) d'una Familia que ja els haguera pogut pegar pel suïcidi altruista. Que haja faltat és notícia, però jo ja no podré oblidar la cita que ens ha deixat: "es casi imposible comprender la demencia, y así es como vivía yo, en la demencia" (sic.). No és el moment de pscicoanalitzar ningú (la moda freudiana no viu les seues millors hores), ni de parlar de demències (la wolfiana, de pensadora dement confesa, em sembla que es va reflexar en una obra apassionant), el que si m'agradaria és trobar l'equilibri, que encara no puc "siquejar", no-demencial, i com fa interaccionar amb la resta el seu cos continent, per a que aquests (els altres) en sigam conscients que és real. No en conec jo, de no-dements, i molt menys amb una obra magistral. I no tinc clar si la causa és la inexistència de l'individu no-demencial o, si sols els estats demencials han rebut en exclusiva la capacitat de ser transmessos d'uns individus socials als altres i, consegüentment, el privilegi de l'existència.