CRASH

Una boira envolta el teu despertar i, fins i tot, la dolça calentoreta del tratge de nit es nega a abandonar-te. Així, mentre el café-en-llet t'acarona la gola, rumies el que vagament pots esperar del nou dia. De sobte, al carrer el minotaure, amb una tempesta de pals metalitzats, fa abocar als balcons ferotges maripilis que, a crits, clamen al cel un munt de curtes series de nombres que, en desxifrar-los, el servent del minotaure, en un entre mil periples, correrà a sofocar les seues angunies que apagaràn le seues veus. Alhora, i veient que la teua angunia particular pot quedar en l'aire, i com encara no tens el nivell per abocar-te al balcó, et desfàs precipitadament de l'estimat tratge nocturn, corres sense mirar, i amb els pels que encara no han vist un mirall, enlaires amb una insuficient mà la clau que sols entén el minotaure, la que obri la porta de casa, encara no saps per quin designi diví la duus a la butxaca, i amb més cor que cap davalles per l'abisme de la salvació. Però algún esperit joganer et borra de la ment un graó que no borra de la realitat, i... Crashhh!! allà que vas tú, bombona, 1/2 café-en-llet, i jo que sé que més, a aterrar genoll en terra i bombona a la porta veïna, t'alces pregant esparverat que el turmell maltractat aguante com siga, i, uff, aguanta. Per sort, al arribar al carrer, l'atrafegat servent andí diu que la deixes allí, ho fas, i tornes a enfilar abisme amunt a l'espera de l'ambrosia que reparteix el minotaure. Quan arriba, tanques la porta, encens un cigarret, t'agafes al genoll i fas la ferma promesa de no tornar a eixir de casa sense abans rentar-te la cara.